Carles Parés: "Els fisioterapeutes hem canviat i evolucionat perquè el concepte mateix de salut també ho ha fet"

Celebrar 25 anys és tota una fita. Quins són els moments més destacats d’aquest primer quart de segle?

Bé, en 25 anys han passat moltes coses, però crec que hi ha tres moments que podem destacar i que han marcat un abans i un després en la història del grau. El primer és que a partir del reconeixement de la UVic pel Parlament de Catalunya (1997) es crea l’Escola Universitària de Ciències de la Salut, en què, entre altres ensenyaments, s’incorporen els estudis de Fisioteràpia amb la diplomatura universitària que inicia el seu primer curs l’any 1998-1999.

El segon moment a destacar va ser l'octubre del 2007, any en què el Govern espanyol va aprovar el reial decret en què es deixava establert el procés de Bolonya: un pla educatiu amb què Espanya ingressaria a l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES) i aconseguiria modernitzar el sistema d'educació universitari. En aquesta línia, es va dissenyar un nou pla d’estudis de grau en Fisioteràpia, que s’implementaria el curs 2008-2009 i que va obtenir la Mención Especial del Consejo General de Fisioterapeutas de España (novembre de 2009). En essència, es passava d’una titulació de 180 ECTS, de tres anys de duració, a una titulació de 240 ECTS distribuïda en quatre anys de formació. Aquest canvi va suposar per als estudiants de fisioteràpia un salt qualitatiu en l’adquisició de les noves competències professionals establertes en virtut de l’Ordre CIN 2135/2008, de 3 de juliol (BOE 19/07/2008), amb l’augment considerable de les hores de pràctiques obligatòries a dur a terme en els centres assistencials durant la formació.

I, finalment, un altre fet destacable en la història de l’ensenyament de fisioteràpia a la UVic va ser el contracte federatiu entre la Fundació Universitària Balmes i la Fundació Universitària del Bages, signat el 30 de gener de 2014, arran del qual, la UVic va passar a ser la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC). En aquell moment, es va decidir reformular els plans d’estudi del grau en Fisioteràpia que tenia cada campus (Campus UManresa i Campus UVic) i unificar-los en un de nou. Es va crear i dissenyar, doncs, el pla d’estudis del 2015, encara vigent i acreditat, recentment, per l'AQU/ANECA.

Com ha canviat la professió en aquests 25 anys i com s’ha reflectit en la manera d’ensenyar-la?

En aquests darrers 25 anys crec que la nostra professió ha fet una evolució qualitativa i quantitativa molt important. Quan parlo d’evolució qualitativa em refereixo que durant aquests anys hem passat de ser “els massatgistes” (tal com se’ns qualificava moltes vegades) a ser uns professionals més de les ciències de la salut que formem part de l’equip multidisciplinari present en els centres d’atenció primària. I quan parlo d’evolució quantitativa, només a Catalunya hem passat de ser 1.000 professionals col·legiats l’any 1990, quan es va crear el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, a ser-ne més de 17.000 actualment. Fa 25 anys hi havia molta gent que no sabia què feia un fisioterapeuta; avui en dia, no tinc cap dubte que tothom ja sap què fa el fisioterapeuta i quin tipus d’atenció pot proporcionar a la població.

En aquesta evolució de la professió, els centres docents on s’imparteixen aquests estudis hi tenim molt a veure. Per una banda, la incorporació del fisioterapeuta en les línies de recerca ha permès d’actualitzar-nos i transmetre als estudiants el coneixement basat en l'evidència. I, per altra banda, en aquests 25 anys hem hagut d’adaptar-nos a les noves necessitats docents, evolucionant cap a la implementació de les noves tecnologies que les metodologies d’ensenyament-aprenentatge actuals exigeixen. Hem passat de les classes magistrals amb els aparells de transparències i les diapositives, en què l’estudiant adoptava un paper passiu o de simple espectador, a utilitzar metodologies docents en què l’estudiant n’és el principal protagonista, sigui en les classes invertides, les ABP, la utilització de programes d’anatomia humana en 3D (SECTRA), les simulacions clíniques d’alta fidelitat o l'elaboració de treballs de fi de grau vinculats a projectes de recerca. Metodologies que, sens dubte, han permès que els nostres titulats finalitzin els estudis amb la formació necessària per donar resposta a la ràpida i complexa evolució de l’entorn social i sanitari.

Un dels esculls importants que heu tingut és la incorporació de l’alumnat francès. Com us ha influït per bé o per mal aquesta arribada massiva d’estudiants de l’altra banda dels Pirineus?

Jo no ho definiria com un “escull” sinó com una “oportunitat”. En relació amb els nostres estudiants, els estudis de fisioteràpia de la UVic sempre han tingut una alta demanda, motiu pel qual s’han pogut consolidar tres línies de docència, passant dels 80 estudiants de les primeres promocions de la diplomatura, dels quals el 100 % eren estudiants autòctons, als 160 estudiants de promoció que tenim actualment, dels quals el 70 % procedeixen de França. Per tant, podem dir que l’arribada dels estudiants francesos ens ha permès consolidar la matrícula i ens ha ajudat a internacionalitzar el grau.

Des de l’inici de la primera promoció de fisioterapeutes fins avui en dia, podem dir que hem format més de 2.500 professionals de la fisioteràpia, xifres que són prou valorables, amb un impacte important en el territori català i en el francès.

Quins creus que són els reptes que hauran d’assumir els fisioterapeutes del futur?

La pregunta “Com ha de ser el fisioterapeuta del segle XXI?” és molt pertinent. Potser d’aquí a 25 anys més podrem treure conclusions més precises; al cap i a la fi, la fisioteràpia, com totes les ciències, és una professió en contínua evolució i, en aquest sentit, les universitats hem de saber preveure i actualitzar les noves necessitats de formació.

Els fisioterapeutes hem canviat i evolucionat perquè el concepte mateix de salut també ha anat canviant. En uns inicis els fisioterapeutes tractàvem cames, espatlles, genolls, esquenes, etc. Actualment, aquest concepte és totalment obsolet i els fisioterapeutes el que fem és tractar les persones des d’una perspectiva biopsicosocial, en què l’atenció se centra en la persona i les seves necessitats. Per posar un exemple, en el cas de l’abordatge d’una patologia de la zona lumbar, el fisioterapeuta aporta tota la part del tractament mitjançant l’exercici físic terapèutic, però a la vegada es coordina amb un equip multidisciplinari per poder donar resposta a totes les necessitats que pugui tenir aquesta persona. Això fa uns anys era impensable.

D’altra banda, el que és clar és que l’envelliment de la població farà augmentar les necessitats d’atenció cap a aquesta franja de població. Per tant, el paper del fisioterapeuta en tot aquest procés d’envelliment serà cabdal per afrontar-lo amb la millor qualitat de vida possible. En aquesta línia, l'oportunitat que se’ns ha donat amb la incorporació dels fisioterapeutes en els centres d’atenció primària és molt important. Crec, doncs, que el fisioterapeuta es convertirà en una figura semblant a la del metge de família, és a dir, que la comunitat podrà accedir de forma directa al seu fisioterapeuta del sistema sanitari públic.

Com t’imagines el grau de Fisioteràpia de la UVic d’aquí a 25 anys?

Tal com he dit abans, les metodologies docents que utilitzem actualment han evolucionat molt amb l’ajuda de les noves tecnologies, les quals, és evident, també continuaran evolucionant. En l'actualitat, el grau en Fisioteràpia és un ensenyament presencial pràcticament en un 100 %. Jo crec, doncs, que aquestes tecnologies ens permetran poder “reorientar” els nostres estudis cap a una semipresencialitat, en què l’assistència física a la universitat s’anirà reduint. Això no vol dir que sigui en detriment de la qualitat sinó que simplement canviarem la manera d’ensenyar. El més probable és que vagin disminuint progressivament les classes magistrals (de fet, cada vegada n’hi ha menys) i alhora augmentant la responsabilitat de l’estudiant en el seu procés d’aprenentatge, que serà guiat per un professor tutor.